Eurovisión, música o espectacle?

eurovision-logo.jpg

chiki.jpg

Davant l’expectació que està causant el fenomen del Chikilicuatre i tenint en compte que demà se celebra la final del festival d’Eurovisión a Belgrad, hem mantingut una xerrada –que pràcticament ha estat un monòleg- amb el sadurninenc Salvador Bricollé, de 44 anys i gran aficionat del festival des dels sis anys. Des d’aleshores no s’ha perdut cap gala i des del 2002 ha assistit a totes les edicions. Aquest any, però, faltarà a la cita, refredat per la manera com s’han portat les coses, a nivell de la selecció espanyola i andorrana però, sobretot, per la direcció que està prenent el festival… Aquesta és una crònica de la història d’Eurovisión dictada des del cor per qui més coneix i més passió sent per un festival que avui és més espectacle que no pas música.

 

salvador-bricolle.jpg

Eurofan no, aficionat d’Eurovisión!

El Salvador Bricollé va néixer el 1963. Quan va néixer a casa seva ja existia la televisió; és a dir, que a la seva educació la televisió va tenir una part important. En aquell moment només hi havia un canal de televisió, Televisión Espanyola, i en blanc i negre. El festival d’Eurovisión era realment una porta oberta a Europa.

El Salvador vivia la seva afició a Eurovisión una miqueta d’amagat. M’enrecordo que aquella nit jo no sortia amb els amics i, quan em deien “Però si sempre ets el primer en sortir”, jo responia “No, és que no em trobo bé…”. O sigui, vaig arribar a amagar-me’n. Fins que al final, va ser com una sortida de l’armari dient “Això m’agrada”. I aleshores, arrel d’Operación Triunfo (OT), l’any 2002, amb el fenomen Rosa, es va començar a posar de moda el gust per les cançons a concurs. L’any 2001 ja es va parlar molt d’OT i jo hi vaig anar per primer cop. Vaig contactar amb tots els cantants i vaig conèixer a la plana major de TVE.

Actualment, el Salvador té una agència de viatges i totes les qüestions internacionals (les banderes, els països, els viatges, les cultures, els idiomes, etc.) sempre li han agradat. I el festival d’Eurovisión, en definitiva, és això plasmat dalt d’un escenari -musicalment parlant, fins fa poc-. Ara potser el festival ha derivat més en espectacle, en audiències i en el todo por la audiencia, com diu el Salvador. Però bé, el festival d’Eurovisión es resumeix una mica en una competència a nivell internacional amb un fil comú que és la música i, fins fa poc, un dels seus atractius principals: la varietat idiomàtica. Ara aquesta varietat ha quedat pràcticament col·lapsada per l’anglès. I és una de les coses que als aficionats, els eurovisius, ens sap greu.

 

Cap on va el festival?

Per començar, Salvador Bricollé ens explica que per ell Eurovisión és un festival de cançons i països, però sobretot de cançons. La gent últimament està tenint a la televisió i dalt de l’escenari el que vol, però en què s’està convertit això? En un gran escenari d’escàndol, friki i de mofa. I això està passant també a la televisió: quins són els programes que tenen màxima audiència? Els programes de la premsa rosa, els programes de teleescombraries, etc.

 

Segons aquest gran aficionat, Eurovisión té molta qualitat tècnica i els països que creuen en el festival hi estan portant música de qualitat a diferents nivells. De fet el frikisme i la burla sempre han fet acte de presència, a dalt de l’escenari. Dana Internacional, per exemple, era un israelià transsexual molt sofisticat que va guanyar el festival el 1998 amb una cançó que es deia Diva. Però ara ens ha tocat tan directament…

lordi.jpg

Per una altra banda, el festival s’ha posat a mans del telespectador, ja que ara és la gent que vota per telèfon. És un canvi important: la gent no vota qualitat sinó que vota espectacle i vota per “enfotre-se’n una miqueta”. I aquí a Espanya tenim el greuge que aquest any la preselecció espanyola s’ha fet via internet, per primer any. Aleshores sí que hem entrat en un camp que és incontrolable.

I per últim, Buenafuente i el Terrat han proposat un producte des d’una altra emissora de televisió, l’han presentat al festival i a Televisió Espanyola (TVE) se’ls ha escapat de les mans ja que ha guanyat el candidat que no té res a veure amb el seu canal. Evidentment des del moment que ho han posat a mans de l’audiència sabien que se la jugaven. Però bé, jo no hi veig la gràcia. I a més aquest any han anat a fer duros a manta, cosa que no entenc: han posat la música de Chikilicuatre de politons, han donat l’opció de descarregar-se la música d’internet, n’han fet anuncis com el de la ONCE, etc.

El Salvador continua dient-nos que no li agrada l’opció espanyola d’aquest any: no m’agrada com s’han portat les coses ni em fa cap gràcia ja que tot plegat sembla mofa. Però és una opinió personal i aquesta possibilitat forma part del festival. Jo sóc partidari del festival de cançó, amb espectacle però amb uns mínims. Sóc més amant d’una certa qualitat, de l’espectacle amb una mica de classe. També ens explica que ja hi ha hagut altres coses similars, però que ell no hi ha estat d’acord. Per exemple, quan van guanyar els Lordi, que eren finlandesos. Com a mínim el tema era un heavy i la posada en escena va ser brutal. L’única cosa és que anaven vestits de monstres. Un altre exemple significatiu es va donar l’any de la Beth, el 2003: a Riga va quedar quart un cantant austríac que era una burla horrorosa; a més la cançó era horrible i el cantant també. Però tots els frikis, la canalla i la gent que no tenia res més a fer aquell vespre el van votar. El mateix passaria amb els Lordi, que van guanyar, però en aquella ocasió hi havia qualitat: la cançó era bona i la posada en escena era brutal. I va passar també amb el segon premi del 2006, amb Ucraïna, que presentava una mofa total del sistema polític ucraïnès i el personatge era superfriki però amb un cert estil i inclús m’atreviria a dir que amb un cert glamour.

gisela3.jpg

I pel que fa a Andorra, el Salvador, que en el moment de l’entrevista no sabia que la representant andorrana no passaria la primera semifinal, comenta que li sap greu que la Gisela no hagi optat per cantar en català. Andorra canta en anglès per interès comercial. A més és un muntatge discogràfic: aquest any han optat per una cantant de renom a Espanya però que a Europa no coneix ningú. I ella, la Gisela, vol revifar la seva carrera i Eurovisión és una bona plataforma, per fer-ho sempre i quan quedi ben classificada (cosa que no ha passat). Segons el Salvador, a Europa deien que tenia força possibilitats pel fet que la cançó té ganxo, que ella és guapa i que canta bé i en anglès. És un txumba-txumba-txumba eurovisiu total.

Espanya també té possibilitats, desgraciadament. El fet de proposar un tema trencador pot arrossegar la massa, tot i que no crec que pugui arribar a quedar entre els quatre primers. Però ja ho veurem…

 

Els favorits d’enguany

Aquest any, a Belgrad, parteixen com a favorits Portugal i Ucraïna, tot i que això –segons el Salvador- pot canviar molt. Cada dia està canviant una mica en base a com funcionen els assajos. De fet estan assajant des de principis de la setmana passada, només per la premsa i la gent acreditada. Nosaltres, els aficionats a Eurovisió, hi podem anar com a aficionats o com a premsa. I podem accedir a les festes que es fan de nit, als còctels, podem conèixer personalment els cantants…

 

 

diana-georgia.jpg

 

miodio-san-marino.jpg

Segons el Salvador, tot és fruit en part de com estan evolucionant els mitjans de comunicació, televisius i musicals, últimament a Europa.

Aquest any hi ha noves incorporacions: hi participa San Marino, Armènia, Kazakhstan, Geòrgia, Malta… San Marino és la gran curiositat perquè és un país tan petit com Vilafranca… però que ha permès que l’italià (com a llengua) torni a entrar al festival. Abans ens havíem de conformar amb Suïssa perquè Itàlia va deixar de participar: deien que tenien mals resultats i prefereixen invertir els diners al festival nacional de San Remo. De totes maneres, en el moment de tancar l’edició d’aquesta revista ja se sap que San Marino tampoc ha passat la primera semifinal d’Eurovisión. Si guanyés San Marino, a l’igual que si guanyés Andorra, no podria organitzar el festival perquè no té ni capacitat econòmica ni lloc (perquè s’ha de garantir un pavelló amb una capacitat mínima de 5.000 persones).

massiel.jpg

Les millors reperesentacions

El Salvador respon a quines han estat les millors representacions espanyoles dient que, sense cap mena de dubte, van ser Mocedades (1973, amb la cançó Eres tú), Sergio Dalma (1991, Bailar pegados), Karina (1971, En un mundo nuevo), seguides d’Anabel Conde (1995, Vuelve conmigo), Paloma San Basilio (1985, La fiesta terminó), Azúcar Moreno (1990, Bandido) i representacions històriques de renom com podien ser la pròpia Massiel (1968, La, la, la).

 

També et diré grans cantants que han estat a Eurovisió i dels quals l’opinió pública no se’n recorda: Julio Iglesias (1970, Gwendolyne), Celine Dion (1988, Ne partez pas sans moi) –que es va donar a conèixer a Eurovisió amb Suïssa, tot i ser canadenca–, Cliff Richard (1973, Power to all our friends; i 1968, Congratulations), grans intèrprets de la música italiana com Iva Zanicchi (1969, Due grosse lacrime bianche), Totto Cotugno (1990, Insieme 1992), Domenico Modugno (1966, Dio come ti amo; 1959, Piove; i 1958, Nel blu dipinto di blu), Pepino di Capri (1991, Comme è ddoce ‘o mare), Abba (1974, Waterloo; i 1972, Helen & Joseph – L’imhabba) –que va guanyar amb Waterloo–. Segons el Salvador, aquesta cançó és el top dels tops de les cançons d’Eurovisió i de fet va guanyar a la gran gala de la millor cançó d’Eurovisió d’entre totes les cançons dels diferents festivals, on van participar les 14 millors cançons de la història escollides pels eurofans i la Unió Europea de Radiodifusió (UER). Una d’aquestes era la cançó de Mocedades, que va quedar entre les deu millors.

 

 

mocedades.jpg clifrichard.jpg

La història d’Eurovisión

eurovision_rotulo.jpg

-El naixement

Eurovisión va néixer per l’acord dels primers 6 fundadors d’Eurovisión, l’any 1956, amb la intenció de transmetre imatges que es poguessin veure simultàniament en diferents països europeus. Eurovisión venia a ser la Unió Europea de Radiodifusió (UER), que aleshores servia per transmissions esportives, transmissions polítiques, etc.

Jo recordo que m’emocionava quan TVE connectava amb Eurovisión per exemple per transmetre el casament del príncep Carles i Diana, explica Salvador Bricollé. En aquell moment Eurovisión era un ens on s’ajuntaven una sèrie de països accionistes que pagaven perquè aquesta transmissió es fes conjunta Tiraven una imatge i cadascun dels països tenia els seus comentadors.

El funcionament

Espanya forma part dels Big Four, els Quatre Grans, que són els països que aporten més diners al festival. Són: França, Anglaterra, Alemanya i Espanya. Els candidats d’aquests països tenen assegurada la participació a la final. De fet, passen a la final els quatre candidats dels països que hi posen més diners i el país amfitrió (enguany Sèrbia). A la final hi ha 25 candidats dels quaranta i escaig que hi havia al principi, o sigui que més de vint queden fora. En resum, cinc candidats passen directament a la final, deu candidats queden classificats a la primera semifinal i deu més queden classificats a la segona semifinal (5+10+10=25).

-Les etapes

Segons el Salvador, Eurovisión ha tingut tres etapes ben diferenciades:

Va tenir una primera etapa des del 1956, que es pot allargar fins a mitjans anys vuitanta: és l’etapa del naixement, la consolidació i l’esclat d’èxit del festival. En aquells moments hi havia un seguiment d’audiència del 100%. Veure el festival els anys 70 i 80 va ser la hòstia!

Després va venir una segona part “fosca”, a partir de mitjans dels anys vuitanta i fins a finals dels anys 90. Aquí hi ha va haver un declivi. Va ser quan va recular la vella Europa: Espanya, França, etc. van anar perdent gas i interès en el festival; va quedar com a decimonònic, demodé, en decadència. De cop i volta, Espanya va baixar en picat, va començar a portar cantants de segona o de tercera, no va posar-hi interès quan, a la resta d’Europa, estava creixent l’interès. Sobretot als països balcànics gràcies al desmembrament de l’antiga Iugoslàvia: a Eslovènia, a Croàcia i a Macedònia, per exemple, Eurovisión és un espectacle de primera. També als països escandinaus: a Suècia i a Islàndia la nit del festival tot es paralitza; és com un Barça-Madrid!

A finals dels 90 va començar la tercera etapa, quan es va desmembrar l’antiga Unió Soviètica i van aparèixer Bielorrússia, Rússia com a tal, Ucraïna, Letònia, Lituània, Estònia; també van entrar al festival Croàcia, Bòsnia, Montenegro, etc. I hi va haver el gran esclat dins de l’escenari.

I actualment el que està passant forma part de l’evolució de les noves tecnologies: nous looks, nova tècnica, noves posades en escena i un seguiment ja massiu altra vegada a Europa. Espanya també ha anat recuperant l’interès pel festival, però aquest any estem una mica tocats -tot i que amb una audiència brutal de cara a dissabte, la final, comparable a la del 2002-.

salome.jpg

 

Curiositats i anècdotes

Anècdotes del festival n’hi ha moltíssimes.

Per començar, el quàdruple empat del 69 a Madrid, l’any que va guanyar Salomé amb la cançó Vivo cantando. La presentadora, Laura Valenzuela, estava sorpresa per l’inesperat final i va haver d’avisar el secretari escrutador de la UER, Míster Brown, perquè decidís quin país era el guanyador. Però amb les regles a la mà, es va decidir que França, Regne Unit, Holanda i Espanya eren els guanyadors amb 18 punts cadascun. A l’any següent es van haver de canviar les normes perquè no es produís un altre possible empat, però sense canviar el sistema de votació, que no arribaria fins al 1971.

Van canviar les normes per aconseguir un tipus de votacions en què fos molt difícil l’empat. Abans la màxima puntuació havia estat un 6, ara en canvi és un 12 i del 10 es passa al 12. De fet no es vota ni el 7, ni el 8, ni l’11 perquè són números que estadísticament poden donar empats. Tot i això, una altra vegada es va donar un empat: va passar l’any 91 a Itàlia. El certamen estava presentat pels dos guanyadors italians d’Eurovisión, Totto Cotugno i Gigliola Cinquetti. El triomf va ser per Carola (Suècia) amb Fangad av en stormvind, tot i empatar amb la francesa Amina al final de la votació. La balança es va decantar cap al costat suec pel major número de deus rebuts per Carola. A Roma va destacar també l’espanyol Sergio Dalma, que va posar els fonaments de la seva exitosa carrera en l’escenari eurovisiu. Va ser un escàndol però això és com els penals: algú ha de guanyar!

Anuncis